Logo de la Associació Catalana per a la Integració del Cec (abre en nueva página)

Secciones

Els límits espanyols

Diari Avui - 8/2/2008

Salvador Cot / Periodista

FRANK JENSEN

Fa una mica més de quatre anys, José Ángel Carrey, un rubinenc cec, va plantar-se tot sol davant l'urna en què havia de votar a les eleccions municipals.
Allà va reclamar paperetes senyalitzades en Braille per tal de poder votar lliurement i en secret, igual com tothom. Perplex, el president de la mesa va
haver de dir-li que no, que, sentint-ho molt, els cecs necessitaven una altra persona que els indiqués la papereta adequada, encara que això suposés la
vulneració -humiliant, com tothom es pot imaginar- d'un principi sagrat de la democràcia com és el vot individual i secret.

A PARTIR D'AQUÍ, José Ángel Carrey, Neus Salvat, Joan Heras i una dotzena més de cecs catalans van començar una batalla contra la maquinària administrativa
de l'Estat i el menfotisme de la Junta Electoral Central per adquirir un dret que, si bé ningú no negava teòricament, tampoc ningú no permetia en la pràctica.
Potser ho recorden: a cada convocatòria electoral apareixia un grupet de cecs que intentava, tossudament, exercir el dret al vot amb l'únic complement
de la documentació acreditativa. La cosa acabava amb una petita manifestació que solia acabar a la porta de la Junta Electoral Provincial, que, suposo,
devia fer-ho saber a les -altíssimes- autoritats de Madrid.

PERÒ, ENTRE CAMPANYA I CAMPANYA, Carrey, Salvat, Heras i la resta de membres de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) han estat al damunt
de totes les institucions que han pogut, de tots els diputats que se'ls han posat al telèfon i de tots els mitjans de comunicació que els han volgut escoltar.
Tot això davant la indiferència general de l'ONCE, una entitat amb prou capacitat de pressió per haver solucionat aquest problema fa vint anys. En fi,
el cas és que, el passat 7 de desembre, el Congrés de Diputats va aprovar, per unanimitat, una reforma de la llei electoral que permetrà, a les persones
que ho sol•licitin, disposar d'un joc de paperetes on figuraran, escrites en Braille, les sigles de tots els partits que es presenten a les eleccions.

AQUESTA ÉS LA HISTÒRIA REAL dels espots que passen a totes les televisions en què el Gobierno de España anuncia a bombo i plateret que els cecs, per primer
cop, podran votar de forma individual i secreta. La lluita d'uns quants catalans ha estat considerada una bona manera de remarcar el caràcter progressista
de l'actual govern del PSOE, que, amb un cost mínim, s'apunta un crèdit de civisme i democràcia a la casella de Gobierno i un altre a la casella d'España.

LA LLUITA CÍVICA DELS ACTIVISTES de l'ACIC demostra, d'una banda, la fortíssima demanda de democràcia que hi ha a la societat catalana i, de l'altra, les
limitacions del marc institucional d'aquest país per resoldre les demandes dels mateixos ciutadans. Ningú, fora de Catalunya, no ha ajudat els cecs a incorporar
el Braille, però és el Gobierno de España el que s'apunta una concessió que les institucions catalanes haurien solucionat abans pel simple mecanisme de
la pressió d'un grup numèricament petit, però carregat de raó.

MÉS DEMOCRÀCIA ÉS QUE ELS CECS puguin votar sense limitacions, com més democràcia seria que es reconegués el dret a decidir d'aquesta societat en tots i
cadascun dels àmbits que l'afecten. De fet, en els últims temps, a Catalunya hi ha hagut una successió d'esdeveniments que convergeixen en aquesta exigència
de qualitat en uns engranatges democràtics massa condicionats, massa autoritaris i massa llunyans. És des d'aquesta societat -i no pas des de l'espanyola-
que hi ha una forta demanda de reforma del sistema de partits, per obrir i desbloquejar les llistes de candidats. També és des d'aquí que hi ha hagut una
reacció general d'aprensió cap a les mesures repressives desproporcionades que han hagut de patir alguns mitjans de comunicació en casos com el de la revista
El Jueves o el dels fotògrafs que es van veure obligats a lliurar les seves imatges a la policia sota amenaça de l'Audiència Nacional. Tampoc ha arribat
encara a Madrid i rodalia la demanda democràtica dels periodistes dels mitjans públics catalans, que reclamen que els partits n'abandonin el control de
la gestió i de la informació i que porten cinc anys protestant per la imposició dels lamentables blocs electorals que ens hem d'empassar els ciutadans
en cada campanya.

EL CAS ÉS QUE, A AQUESTES ALTURES, no cal llegir els papers que fa la Conferència Episcopal per comprovar que Espanya, entesa com una comunitat jurídica
i política, és una rèmora per a l'aprofundiment democràtic d'una societat històricament republicana. Una rèmora... o una excusa que alguns fan servir per
quedar-nos allà on som. És a dir, en aquest Estat i en aquesta democràcia.

Artículo original:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/114898/limits/espanyols.html; Abre una nueva ventana

[Volver al listado de artículos]